LA CLAU HORMONAL DEL VINCLE

"Per un bon vincle, és fonamental el contacte físic-explica Ibone Olza-. Per això la lactància materna és tan adequada, per què implica contacte durant molt temps."
Malgrat tot, les mares que no donen el pit als seus fills, també poden aprofitar els beneficis del contacte.
Adolfo Gómez Papí ens aconsella, per exemple, "que es prenguin el seu temps en donar el biberó, que estiguin pell a pell, per què així, el bebè pugui olorar-les i sentir-les, i que els mirin als ulls, per què aquest pot veure bé a un o dos pams de distància, la que hi ha entre el pit i els ulls de la mare."

La lactància i el contacte augmenten els nivells d'oxcitocina, la clau hormonal que fomenta el vincle mare-fill, una hormona que també s'allibera durant el part. El seu paper en el vincle és molt important. L'oxitocina és una hormona que es produeix per la glàndula pituitaria i la seva secreció és regulada per les cèl·lules del hipotàlem, una glàndula hormonal (del volum d'un pèsol) situat en el centre del cervell, que controla i regula cada glàndula i a la vegada cada una de les funcions del organisme. L'hipotàlem envia impulsos nerviosos que es propaguen mitjançant un entremat d'hormones, enviant impulsos al cervell.

Quan l'oxitocina està present en sang, es desencadena en el cervell (concretamente en l'amígdala cerebral), una sèrie de reaccions afavoridores pel comportament de les persones.

Podem assegurar, segons estudis recentes, que l'oxitocina és una hormona que potencia les relacions socials i podria estar directament relacionada amb el sentiment de confiança i la generositat en les persones.

També estudis recents relacionen la desaparició o la disminució dels efectes de la fòbia social quan s' augmenten els nivells d'oxitocina: “Estudis prèvis mostren que administrant oxitocina per via nassal a individus sans es redueix  l'activació de circuits cerebrals vinculats a la por, augmenta el contacte visual amb altres persones i s'incrementa la confiança i la generositat, explica el psiquiatre de l'Universitat de Califòrnia Kai McDonald.

COMPARTIR SENSACIONS

L'altre dia vaig assistir un seminari dirigit per la Mercè Tavaset (*1).

Em va cridar l'atenció el fet que sovint la nostra mirada està molt centrada en el nen/a i perdem de vista el que l'envolta, el context.

El context dóna forma a les diferents actituds, maneres d'entendre el món, de fer i actuar, pensar...

Aquest context poden ser tant la família com l'escola.

A vegades, a l'escola, els nostres alumnes no poden realitzar les tasques proposades. Hi ha dificultats d'atenció, de comprensió, d'integració, actitudinals... hi poden haver un recull ben divers de causes.

Segons aquesta ponent, la seva mirada d'aquests nens està posada en una altra direcció que no és la nostra proposta. I sovint, per molt que anem posant recursos, nous suggeriments, acompanyaments, suports... no és suficient.

La seva mirada està internament atenent a algun conflicte o dificultat familiar (*2).

Els nens de forma natural tenen interès, inquietuds, ganes d'aprendre... i quan això no suceeix hem d'investigar què passa en el seu context.

Per tant, és important contextualitzar els nostres infants, sobretot en la seva familia: quin tipus de família és, com es relacionen els membres, si hi hagut algun succés (mort, accident).... D'aquesta manera podem entendre millor la persona que tenim a davant.

No podem entendre un infant sense tenir en compte les persones que té al darrera.

Tothom neix d'un pare i una mare. Així ho ha establert la biologia. Nosaltres tenim part dels nostres pares no només a nivell físic i genètic sinó també tota una manera de fer i pensar tant social com cultural. No només prové dels nostres pares sinó dels nostres avant passats, els nostres ancestres.

Però aquí ens centrarem només en el pare i la mare ja que pels nostres infants és la que té més pes.

Les persones tenim una part masculina i una part femenina. Aquesta prové de com hem integrat la figures del pare i la mare.

En el nostre organisme hi ha moltes dualitats com l'hemisferi dret, relacionat més amb característiques masculines, i l'hemisferi esquerra. Al igual que dominàncies, dreta o esquerra.

Sovint aquestes dualitats estan representades amb el símbol ying-yang.

Qualsevol persona necessita d'un equilibri entre aquestes dues forçes.

Per tant, necessitem tenir una bona estabilitat entre la nostra part masculina i femenina, entre el nostre pare i la nostra mare.

En la nostra societat hi ha cada vegada més separacions o divorcis, morts d'accidents o de càncer...

i aquests vincles queden trencats.

Entenem com a vincle el fet de tenir un lligam profund amb una persona que perdura en el temps malgrat no ser-hi present.

Per tal de mantenir aquest equilibri, és necessari mantenir el vincle amb el pare i la mare.

En cas de separacions, és important que es respectin els vincles. Malgrat que una parella es trenqui, el pare sempre serà el pare i la mare, la mare, encara que tots dos puguin tenir noves parelles.

Cal diferenciar la paraula vincle de relació.

Els lligams o vincles sempre hi són tot i que sovint podem optar per tenir-hi o no relació.

La relació és correspondència o connexió entre una o dos persones. Aquesta pot ser poc sana i la podriem definir com una relació negativa. O bé tot el contrari, molt propera i harmoniosa, i la podriem definir com a positiva. Però sempre s'escull.

El vincle és quelcom més profund, és com una unió de l'ànima.

En el cas de les morts, adopcions, inceminacions artificials... és bàsic el fet de fer conscient aquest lligam o vincle amb aquesta persona que o bé ja no existeix, que no la coneixem... D'aquesta manera, podem integrar aquest 50% biològic que portem a dins i que en formem part.

És important fer conscient d'on venim, sempre aportarà equilibri.

Carola Garriga

(*) Mercè Traveset i Vilaginés, mestra, psicològa, terapeuta formada en varies disciplines: humanista, psicoanalítica, en constel.lacions familiars i en pedagogia sistèmica. Psicopedagoga en un IES de secundària i formadora del ICE de la UAB. Coordina la formació en Pedagogia Sistèmica que impartiex l'Institut Gestalt de Barcelona en col.laboració amb el Cudec de Méxic.

(*2) Entenem dificultat o conflicte famíliar com aquella oportunitat que tenim per realitzar un canvi ja que tot conflicte o dificultat ens avisa que alguna cosa no funciona. Per tant, ens permeten avançar i millorar.